16.10.11

Antígona o la transgresión de la ley humana.


Eteocles y Polinices, hijos de Edipo, se han dado muerte mutuamente ante las puertas de Tebas. El primero, defensor de la ciudad,  es distinguido con las mayores honras fúnebres; en cambio, Polinices es condenado a permanecer insepulto y ser pasto de perros salvajes y aves carroñeras, pues osó atacar Tebas.
Éste es el contexto que da lugar al conflicto que se plantea en la obra: la prohibición de enterrar a Polinices bajo pena de muerte. Una ley humana, un simple decreto de un tirano egocéntrico que obra movido por la “hybris”: el orgullo desmedido provocado por Ate y que siempre es castigado por los dioses.
Antígona, una mujer, ni siquiera con status de ciudadano, osa oponerse al dictamen del tirano. Decide arriesgarlo todo, su matrimonio, su libertad, su vida, para cumplir con unas leyes no escritas. Unas leyes que maduran en la conciencia de cada persona y que la hacen discernir el bien del mal, lo correcto de lo incorrecto.
En este punto, cabría preguntarse si Antígona ha actuado correctamente, es decir, si se ha comportado como miembro de una sociedad que se rige por unas normas establecidas y castiga a los que las transgreden. La respuesta es sencilla: no. Ha hecho caso omiso de la ley impuesta por Creonte, por tanto, ha atacado las decisiones de la máxima  autoridad de Tebas y merece sufrir las consecuencias.
Sin embargo, y aunque la ley ha sido promulgada por el omnipotente gobernante de Tebas, éste no deja de ser un simple mortal a los ojos de los dioses, verdaderos depositarios de las leyes. Creonte ha atacado las normas divinas movido por su orgullo, ofuscado por aquella ceguera mental que ya se escenifica  en Edipo Rey y que sólo el viejo invidente Tiresias, paradojas de la vida, es capaz de corregir. No obstante, su arrepentimiento llega tarde. Creonte no sólo pierde a su hijo y a su mujer, sino también su credibilidad ante el pueblo de Tebas.
Se cumple una vez más aquella frase atribuida a Eurípides: «a aquel a quien los dioses quieren destruir, primero lo vuelven loco.»

18.5.11

Laocoont i els seus fills

Conta Virgili en el segon llibre de l'Eneida que els grecs van desaparéixer i van deixar a les portes de Troia un enorme cavall de fusta. La gent estava dividida en dos parers distints: o el cremaven o l'entraven a la ciutat. Laocoont, sacerdot de Neptú, va baixar corrent des de la part alta de la ciutat i va dir:
- Acàs heu perdut el seny? Penseu que l'enemic se n'ha anat? Així conegueu Ulises? Timeo Danaos et dona ferentes (tem els grecs, tot i quan fan regals).
En acabar de parlar, va disparar la seua llança al ventre del cavall.
Poc temps després, estava Laocoont fent un sacrifici a Neptú quan dos enormes serps van eixir del mar. Primer van devorar els dos fills del sacerdot i després, quan aquest va intentar salvar-los, el van estrangular amb els seus poderosos cossos.
La gent va creure que la mort de Laocoont va ser una venjança dels déus perquè havia gosat ferir el present per Atenea.

17.5.11

Apologia de les clàssiques

Mitjançant un correu que he rebut, he descobert aquest blog; en ell es parla del que tenim cada vegada més als col·legis i instituts. Val la pena donar-li una ulladeta (i no sols a la primera entrada)

11.5.11

Minerva i Aracne

Conta la llegenda que Aracne era una excepcional filadora i una hermosa i inteligent jove. Però tenia un defecte: es creia la millor en el seu art de filar. Així que va gosar reptar a Minerva.
La deessa va fer un tapis perfecte. Va representar els déus olímpics i quatre estampes dels càstigs que patien els humans en desafiar els immortals. Per la seua banda, Aracne va representar diverses escenes dels amors entre els déus i els hòmens.
El treball d'Aracne va quedar perfecte i Minerva, al no trobar cap puntada fora de lloc i ennutjada per la burla que la jove havia fet dels olímpics, el va fer en mil trossos.
Moguda per la humiliació i la pena, la jove filadora va fugir al bosc i es va penjar d'un arbre; Minerva, però, la va convertir en una aranya per què filara per tota l'eternitat.
Esta fàbula ens deixa clares dues idees. Per una banda, tenim l'orgull; per altra, la venjança.
Està clar que tots creiem fer les coses millors que els demés i arriba un moment que, fins i tot, considerem que estem en possessió de "la veritat divina". Però aquest orgull absurde ens fa perdre el que més ens estimem (en aquest cas, la vida).
Per altre costat, i crec que també animada pel mateix orgull, està la venjança del més poderós. Aquest no pot, millor dit, no deu, deixar sense càstig algú que ha gosat posar en dubte el seu poder il·limitat (això seria una vergonya per un ésser suprem) i fa efectiva la màxima "no és prou que jo guanye, l'enemic deu perir".
Vinga, tota l'eterninat filant!